Foto: Victor Cunill en la Maratón de Milán de 2008 cuando bajo de 3 horas!

Començo pel final, que al cap i a la fi es el que compta. La meva tercera visita a Florència per córrer una marató ha estat exitosa.

Malgrat les condicions meteorològiques, vaig aconseguir rebaixar 2 minuts més de la meva marca personal.
2’54’01 ha estat el temps real que m’ha donat l’organització, 2’03 per sota del
temps de Milan 2008.
Després de trencar-me dues costelles el dia de Sant Esteve del 2008, amb pneumotòrax inclòs, i empalmar això amb un pinçament lumbar important, me’n he sortit.
Ha calgut paciència, moltes visites al meu germà, i evidentment, entrenament regulars.
Després de la pedalada per l’Empordà i d’una setmana de vacances sense esport, el dilluns 19 de juliol m’hi vaig tornar a posar.
Recordo com em va costar arrencar les dues primeres setmanes. Semblava impossible que a principis de juny (Pineda de Mar) hagués fet un 10.000 a promig de 3’45.
Poc a poc, i malgrat que l’esquena m’anava recordant que ja tinc uns anys, em vaig anar entonant i les sensacions eren similars a les de 2 anys enrere.
Anava superant els entrenaments un a un, segons el planning.
A la cursa de Festa Major, primera prova de foc, no pel pique amb el Joan, si no perquè les coses sempre canvien amb un pitrall posat, molt bones sensacions.
Va arribar la tardor, la calor ja no era tant emprenyadora, i el 10K d’Andorra, a principis d’octubre, tot i organitzar-lo, també va sortir bé.
Vam anar a la mitja de Puigcerdà i a la mitja de Castelldefels, 17 i 24 d’octubre. A Castelldefels vaig fer la meva segona millor marca en mitja, seguint també amb això l’esquema del 2008.
Faltava un mes, i el cos aguantava però es queixava. Va arribar el moment de començar a plantejar l’estratègia de cursa. Erem 3 que estàvem en condicions similars, tot i que els meus 2 companys estaven lleugerament millor que jo, a més a més de ser més joves.
Però els 2 darrers diumenges vaig fer els tests com ells i fins i tot un pel millor. El nostre mister ja ho tenia clar, però no ho va dir obertament fins el dissabte a Florència. «Procureu no veure el 4 a cada quilòmetre»……………..

Es tractava doncs d’arriscar i buscar una altre de les mítiques barreres de la marató: per sota de 4′ el quilòmetre, lo qual vol dir fer 2’48’48.
Dissabte va fer un dia fantàstic i confiàvem que les previsions que ens eren més favorables, es complissin. La pluja no havia d’arribar fins a la una del migdia de diumenge, quan ja hauríem acabat.
Però no va ser així. A 2/4 de set, quan ens vam llevar, ja plovia. Vam entrar al calaix dels sub 3 pràcticament els últims, però faltava encara mitja hora per començar la cursa !!! I plovia força i el fred era viu. Uns 5 graus com a molt.
Vam arrencar en baixada i el pas pel km 1 va ser a 4’15. Primera alarma. Estàvem glaçats. Vam intentar aprofitar el que quedava de baixada, però al km 2 encara no anàvem a 4′. Llavors vam tenir el primer ensurt. Les llebres del grup de les 3 hores ens estaven fent de tap i la tropa que anava allí, com sempre, era molt gruixuda. «Hem de passar a aquestos com sigui», vaig dir als meus 2 companys. Vam travessar el riu per primer cop, intermitent a la dreta i gas a fons. Un dels meus companys em crida, «Victor, tranquil, que anem a 3’50 !!!». Calia fer el petit esforç i un cop fet ens vam estabilitzar.
El primer 5.000 en 20’08. Anem cap al Parc Delle Cascine, on tant vaig patir el 2007, però llavors era del km 30 al 38, i ara era del 8 al 15. Però seguia plovent i no trobàvem cap grupet estable. Segon 5.000 en 20’01.
Ja anem al ritme que toca. «Som-hi, som-hi».
El mister va apareixent i ens va animant. Velocitat de creuer agafada i ja som al km 15. Tercer 5.000 en 20’10. Hauria de ser en 19’55 però no passa res. Segona alarma passada la Porta Romana, tot pujant cap al Ponte Vecchio. Un dels meus companys, el Carles, se’m escapa. El Josep, amb problemes intestinals, es queda amb mi. Anem a 4’03 – 4’05 i passem el quart 5.000 en 20’21. Segueix plovent i el meu cap comença a calcular. Les condicions no estan com per aguantar a 4′ tota la cursa. Passo la primera mitja en 1’25’16, lo qual vol dir que em puc «permetre» fer 1’30 en la segona i fer marca personal.
El Carles desapareix per davant i el Josep es despenja per darrera. Moment crític de la cursa. Estic sol, i començo a notar-me les cames. Tot i així, passo el cinquè 5.000 en 20’16. Encara estic viu, però el cap em traiciona per uns moments, perquè em diu que encara falten 17 km. No !!!! Falten tres 5.000 i acabar. Vinga, vinga, cap al 30, d’un en un. Calma. Arribo al 30. Hi ha un rellotge enorme de l’organització: 2’02’15. I el meu Garmin em dona 21’02 pel sisè 5.000. Segueix plovent i torno a treure la calculadora mental. Haig de fer els dos 5.000 que em falten en 21′ i ho tindré. El pas de la via del tren en el km 31 es trencador, però arribo a dalt i ens acostem al centre històric de Florència.
Penso que la gentada ens animarà, i això sempre t’empeny a seguir. Però també vol dir que s’acaba l’asfalt i arriben les llambordes, que ja son prou complicades en sec, i en mullat son un malson. Concentració màxima. Ja soc al Duomo. Recordo lo eufòric que vaig passar per allí l’any 2004, quan vaig fer el primer sub 3. Aquell dia anava sobrat, però avui no. Setè 5.000 en 21’10, segons lo previst en el pla B. Només em queda un últim 5.000 i acabar. Passo el 36 i al fons em sembla veure al Carles. Però hi ha una corba a l’esquerra i desapareix. Arribo jo a la corba, i si, el del fons es el Carles. L’atrapo al pas del km 38. Ja anem paral·lels al riu. Anem molt justets tots dos, sobretot muscularment. Passem el pont de la Trinità, que sembla que haguem de pujar al Pedraforca. Coronem i enfilem cap al Ponte Vecchio. «Va, va, vinga, que ja hi sou». Ha reaparegut el mister. Piazza della Signoria i tornem cap al Duomo.
El 40 ás a tocar. Últim 5.000 en 21’20. Falten 2.195 metres, però els isquis s’estan queixant. Vull apretar una mica, com vaig fer a Milan, però el cos em diu que no. El Carles es queda i torno a estar sol. Enganxo a un tio molt alt que també pateix. Anem en paral·lel fins al 41, però ell va pitjor que jo. El deixo enrere i tot i que vaig a 4’15 vaig engolint atletes. Falten 500 metres i l’isqui de la cama dreta em dona un avis seriós. No fotem, no em puc quedar tirat tan a prop de la meta. Intento relaxar-me, afluixo una mica més i ja veig la Piazza Della Santa Croce.
Passo el 42 i ja corro per la catifa vermella. Em trec el buff que m’ha protegit el cap tota la cursa. Almenys a la foto de l’arribada no semblaré un barrufet. Aixeco el cap per veure el rellotge de l’arribada. Marca 2’54.
Ho he aconseguit !!!
Que bestia, les emocions de Milan 2008 no van ser res comparat amb les de Florència 2010. M’aturo i ploro obertament, a llàgrima viva. Em donen la medalla, però segueixo sanglotant. Arriba el Carles. Abraçada intensa i llavors em començo a calmar. Es molt difícil d’explicar el que et passa pel cap en moments així.
L’esforç ha estat recompensat i penso que ha valgut la pena viure un cop més l’experiència d’una marató.
La pluja no ha ajudat gens. Ni el Carles (2’54’51) ni el Josep (3’02’17) han fet marca. L’Efrem ha debutat fent 3’06’12. L’èxit dels andorrans no es complert, però malgrat tot el grup està satisfet de l’experiència.
Segur que en farem una altra.
Victor Cunill

3 comentarios

  2. Molt bé Víctor !! Estic segur que tard o d´hora m´acostaré (sol m´acostaré) a vosaltres.
    Una abraçada.
    Pere Ll. Blaya

Deja una respuesta