Il·lusionat, sorprès, dubtós…, em vaig quedar després de la trucada rebuda des d’Argentina convidant-me a participar en una expedició a l’Aconcagua de 6.967m a l’hivern per pujar pel glaciar dels Polacs «…Xavi, pelotudo, venite para subir por polacos en invierno, haremos una primera ascensión mundial, vos no te lo podes perder». Després de pair la notícia vaig entrar a internet per buscar informació i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que no seríem els primers en pujar per aquesta via a l’hivern, ja s’havia fet, uns catalans al 1980 varen fer la primera hivernal i amb esquís.L’hivern austral del 1980 en Toni Villena i en Narcís Serrat feien al cim de l’Aconcagua.
Un cop contrastades diferents informacions entenia que, després de 25 anys, seríem els primers en repetir l’ascensió de l’Aconcagua per Polacs. L’equip el formàvem sis argentins, tres nois i tres noies, alguns d’ells guies d’alta muntanya, amb els quals vaig coincidir el 2004 en una expedició al Dhaulagiri 8.134m, i un servidor. La idea consistia en què tres persones pugéssim per Polacs i els altres quatre per la via normal des de Berlín a 6.000m, perquè així a l’hora de baixar els de l’ascensió per Polacs tindríem la ruta oberta en el cas que hi hagués molta neu.
El dia 1 de setembre arribo a Mendoza, Argentina, on em trobo amb els meus companys. Per a mi és el segon intent a l’Aconcagua, l’estiu del 2003 ja ho vaig intentar amb la meva parella i companya d’escalades, però un fatal desenllaç familiar ens ho va impedir i tornàvem sobtadament a casa. Però a vegades tenim una segona oportunitat i aquesta n’era una, tot i que sabia que no seria fàcil ja que feia molt de temps que no s’aconseguia cim per Polacs a l’hivern per les dures condicions climatològiques que hi ha en aquesta època.
Entre tots els meus companys sumaven més de 75 ascensions a l’Aconcagua, aquesta no era una més, ara ho intentarien a l’hivern i ells més que ningú coneixien la duresa de l’hivern a l’Aconcagua. Quan vam tenir tot a punt per a l’ascensió només calia passar per l’oficina dels guardes del Parc Provincial de l’Aconcagua i firmar el que ells anomenen el “deslinde”: documents on tots els participants de l’expedició assumíem personalment el compromís de l’escalada i on quedava escrit que en cas d’accident havíem de ser autosuficients i solucionar per nosaltres mateixos tots els problemes sense esperar cap ajuda de l’exterior.
El dia 3 de setembre entrem al Parc Provincial de l’Aconcagua, el termòmetre marca 1ºC sota zero. Cap al migdia arribem a Penitentes i a l’alçada del refugi d’Horcones la temperatura s’havia recuperat a 2ºC sobre zero. És l’hora de la veritat, comença l’aventura, a peu de la ruta 7, carretera de pas, a uns pocs quilòmetres de la frontera amb Xile, amb esquís, raquetes i estirant dels trineus arribem al refugi d’Horcones a 2.800m. És espectacular, el que a l’estiu és un camí ample cap al refugi ara és un mantell de neu de metre i mig de gruix, tan sols pensar amb què podíem trobar-nos més endavant m’espantava, érem a l’Aconcagua a l’hivern.
L’endemà comencem el camí cap al següent camp, Confluencia a 3.600m, motxilles de 25 Kg i trineus carregats a “tope” són els nostres companys de ruta però la imponent cara sud de l’Aconcagua aquesta vegada no es reflecteix al llac d’Horcones perquè està cobert de neu. Passat el pont del Durazno, on anys enrere es va filmar part de la pel·lícula Set anys al Tibet, comencem els pendents en direcció a Confluencia i també els problemes: els trineus no són «pullques» de fibra com s’utilitzen a les expedicions polars sinó trineus com els que tenen els nens i nenes a l’hivern. En els pendents laterals no s’aguanten, ens desequilibren i el plàstic amb el fred es torna més fràgil i es trenca.
Deu hores després arribem a Confluencia, esgotats però il·lusionats, muntem les tendes a la vora del refugi dels guardes del parc, el fred es fa notar, ara toca desfer neu, preparar-nos una sopa calenta i a dormir. L’endemà ens donem fer un dia de descans per afavorir l’aclimatació i preparar l’estratègia per seguir endavant, el temps que hem necessitat per pujar a Confluencia ens fa pensar que és impossible arribar d’una tirada a Plaza de Mulas, per tant, decidim fer un camp a Piedra Ibañez situat al final de Playa Ancha, això comportarà més dies, però sense trineus i amb els quilos d’equip que portem és necessari.
De bon matí, comencem a caminar en direcció a Piedra Ibañez i quina és la sorpresa quan veiem la poca neu acumulada a Playa Ancha i en general, a tota la muntanya, com a conseqüència dels forts vents de les últimes setmanes. Desistim d’utilitzar els esquís i ens calcem les raquetes, és una opció que ja havíem estudiat però no la més agradable ja que ens fa la progressió més lenta. En dos dies i patint un fort temporal de neu i vent aconseguim tenir tot el material a Piedra Ibañez: més de 70 quilos de menjar, 30 litres de benzina i tot allò comunitari i personal, és a dir, «monos» integrals de ploma, botes tipus One sport, tendes V-25, etc. Finalment, seguim amb el nostre programa per arribar a Plaza de Mulas, progressem per un lloc impensable a l’estiu, entrem al riu Horcones on el fred de l’hivern ha fet que les aigües s’hagin gelat i el vent hagi netejat la superfície de neu, caminem per damunt d’un mirall de gel perfecte. Més tard arribem a la Cuesta Brava i des d’allí a Plaza Mulas, a 4.200m, on trobem un panorama fantasmagòric: els esquelets de les tendes menjador que algunes agències no desmunten i munts de material apilat esperant la pròxima temporada fan que l’espectacle multicolor de l’estiu no existeixi. Encara, però, ens queda un port més des de Piedra Ibañez ja que hi havíem deixat la meitat del material.
El dia 9 de setembre ens instal·lem al refugi cedit pels guardes del parc, així ens estalviem de muntar les tendes i d’estar a expenses del fred i del vent. Personalment, tinc una sensació estranya, és la primera vegada que sento com si algú ens estigués observant, el fred i el vent han agafat personalitat i ens acompanyaran tota l’ascensió.
El dia 10 de setembre pugem al cerro Catedral, a 5.200m, una ascensió on veiem amb què haurem d’enfrontar-nos: el vent ha provocat que es formin plaques de vent i això fa que anem amb molt més compte per poder esquivar-les. Progressem per la cara sud i després de superar uns pendents d’uns 50º amb neu tova accedim al llom somital des d’on arribarem al cim, des d’aquest punt veiem la majestuositat d’un Aconcagua imponent i solitari, com un gegant adormit, contràriament del que passa a l’estiu en plena temporada. Abans de l’atac al cim, tres dies de mal temps amb temperatures de 0ºC de màxima i 15ºC sota zero de mínima i vents de fins a 97 km/h mesurats amb termòmetre i anemòmetre, ens fan dubtar de les nostres possibilitats, tenim la sensació que l’Aconcagua no vol que ningú el faci despertar d’una letargia hivernal llarga. Mentrestant, nosaltres ens mantenim protegits al refugi dels guardes d’on no podem sortir, el vent fa entrar la neu per les finestres, per la porta i per les esquerdes petites que tapem com podem amb cinta americana, però cada matí ens despertem tapats per la neu que hi entra. Ni tan sols podem dormir, els cops al refugi de les pedres que aixeca el venti lasensació de què en un moment o altre se’ns endurà ens fan pensar en com som de petits davant dels elements com si aquests protegissin una muntanya que no es vol despertar.
No obstant això, el dia 14 de setembre comencem l’ascensió, ens ho juguem tot a una carta, un atac directe, a l’estil alpí. Sabem que no tenim una aclimatació ideal, però no podem aguantar més temps en aquestes condicions. Deixem el resguard del nostre petit refugi i anem en direcció a Nido de Cóndores a 5.500m. Tot un dia per arribar però després d’unes 8 hores d’activitat muntem el camp i comencem a fer el que ja és habitual, desfer aigua i cuinar. La temperatura a les 7 de la tarda és de 25ºC sota zero cosa que ens obliga a ficar-nos dins del sac i a esperar l’endemà per seguir fins al camp següent. Els dies són sorprenentment bons, una visibilitat com mai i unes postes de sol inoblidables que fan més suportable el vent i el fred.
Al dia següent en unes 5 hores arribem al refugi de Berlín, a 6.000m, on al cap de dues hores i fent torns, aconseguim treure tota la neu de dins del refugi, val a dir que a l’estiu és impossible d’instal·lar-s’hi per la quantitat d’alpinistes que l’utilitzen, a vegades aquests són els avantatges d’estar sols en una muntanya. S’acosta el moment de la veritat, el grup es divideix en dos equips: un pujarà per la via normal per obrir-nos la traça a l’hora de baixar i donar-nos un cop de mà en cas de necessitat; i l’altre, farem una travessa des de Berlín fins a peu del glaciar de Polacs, des d’on intentarem la seva ruta directa.
Avui és 16 de setembre, són les 4 del matí, la nit ha estat tranquil·la, la temperatura està per sota dels 30º sota zero, un te calent em dóna escalfor mentre reviso les meves plantilles tèrmiques, des de les congelacions que vaig tenir al Cho-Oyu, l’any 1998, he tingut problemes als peus, en aquesta expedició provo aquest nou sistema que espero que em funcioni bé. Un cop col·locats els cables elèctrics des de les plantilles al pit, on porto el comandament per regular-les, ens equipem del tot i comencem a caminar cap al cim de l’Aconcagua fent una travessa en direcció als peus del glaciar, l’altre grup esperarà unes hores més per començar l’ascensió. Ja a peus del glaciar ens sorprenem de la verticalitat i la llargada de la via, 1.000 metres de desnivell i pendents de 45º a 65º amb algun ressalt de roca, la neu no està bé, hi ha moltes plaques de vent que haurem d’esquivar, de tota manera decidim ficar-nos a la paret, ens encordem i comencem a escalar, ja portem mes de 20 llargs, són les 6 de la tarda i el sol s’ha amagat.
Sento la presència d’algú i estic sol, per damunt dels 6.500m, el termòmetre ja no em funciona, el mercuri s’ha sortit de l’escala perquè la temperatura mínima que pot marcar és de 30ºC sota zero, el silenci que m’envolta tan sols es trenca quan els cops de vent fan aixecar la neu i colpeja la meva cara, que és l’única cosa que tinc en contacte amb l’exterior. Ara sí, ja no tinc cap dubte, no estic sol, hi ha algú que m’observa: El Fred.
Calculem que estem a més de 40ºC sota zero i el vent comença a agafar força, no vull ni pensar la temperatura de sensació que devem tenir i és que a uns 40ºC sota zero i un vent d’uns 65 km/h podem estar a més de 80ºC sota zero de temperatura de sensació. Sembla que l’Aconcagua ens ho vol posar difícil, però en aquests moments només tenim una sortida, arribar al cim. El fet d’utilitzar un sistema lleuger en l’ascensió, fa que anem amb poc material i sigui impensable rapelar la via. Ja fa més de dues hores que els companys de l’altre grup han arribat al cim, ens ho han comunicat per ràdio; el fred i el vent han fet que no ens esperessin.
Tres hores després, seguint la cresta somital trobem les petjades dels nostres companys, Ja hi som!!! Hem arribat al cim de l’Aconcagua! Ara toca baixar, de ben segur que les seves petjades ens marcaran el camí per arribar a Berlín.
Tan sols tinc paraules d’agraïment per una muntanya que m’ha fet treure el millor de mi durant aquests dies. L’Aconcagua també anomenat Centinela de Piedra, ha obert els ulls una estona i ens ha permès entrar en els seus somnis. Aquesta vegada ens ha donat permís per arribar al cim, però ha tingut un últim caprici, ens ha privat de la vista amb què gaudeix cada dia com a sostre d’Amèrica. Són les vuit del vespre, és fosc i fa fred.
Dades pràctiques:
Muntanya: Aconcagua 6967m.
Ruta: Via directa a Polacs ( Glaciar dels Polacs)
Orientació: Cara est
Epoca: Hivern Austral
Estil: Escalada en estil alpí
Dificultat: 1.000 m- 45º-65º
Horari: Unes 14 hores ( depent de les condicions de la neu)
Camps: CB Plaza de Mulas 4.200m, C1 Nido de Cóndores 5.500m, C2 Berlín 6.000m.
Logística: Totalment autònoms des de l’entrada al Parc Provincial de l’Aconcagua
Xavier Arias