Després de gaire bé un any i mig en blanc per dues lesions (metatarsàlgia primer i trencament parcial del quàdriceps després), estava amb moltes ganes de poder entrenar amb normalitat, sense pensar en competir, simplement entrenar, divertir-me i millorar.
Poc a poc les sensacions al llarg dels darrers mesos van anar millorant, sense cap molèstia i amb unes directrius molt clares: sumar, sense forçar, molt atent a qualsevol senyal del cos. Les ganes i l’ignorar el dolor m’han fet parar massa.
Aquest estiu ha estat força bo, podent fer importants volums corrent, al principi molt suaus, però amb les setmanes, cada vegada més ràpids, així que quan va sorgir l’opció de repescar una plaça pel Half Sailfish no m’ho vaig pensar.
Sincerament em trobava molt bé de forma, amb molta confiança pels km que portava a les cames, l’últim mes i mig de l’ordre de 250-300 de bici i 60-70 corrent. A més, després de cada entreno de bici, entrenava la T2, corrent aproximadament 20-30′.
Sense haver fet qualitat tornava a córrer bé a ritmes de 4’/km al baixar de la bici, inclús en algun test curt de 5km, ho havia fet per sota de 4. Em notava molt fort al segment de running.
Però a 10 dies de la cursa vaig agafar algun virus estomacal i tot i cuidar molt la dieta, vaig arribar que la panxa no estava del tot recuperada.
Em trobava bé de força, però amb el dubte de com em sentarien els gels i barretes.
I em van sentar fatal…
Resum: dia i clima perfecte, organització de notable molt alt, bones sensacions nedant, bona primera volta en bici tot i que a mida que passaven els minuts anaven augmentant les molèsties de panxa, fins que al km 65 aprox. vaig haver de parar i ho vaig treure tot.
Em notava vuit, sense força i sense que el sistema digestiu assimilés els sòlids.
Vaig acabar la bici per mirar si corrent revifava, ja que en entrenaments llargs, per tocat que anés pedalant, era posar els peus a terra i com si fes un reset i tornés a començar.
Però no va ser així.
Va ser tocar a terra i notar unes rampes ben fortes al quàdriceps. Tot i això, mirant de no ser brusc, vaig començar a córrer, però als 3km i veient que no millorava, vaig decidir que no tenia sentit seguir. No podia mantenir una mitja ni de 6’/km i les rampes no desapareixien.
Vaig esperar l’Isi, que anava fent, per si el podia acompanyar una estona, però a les pujades no el podia seguir, així que li vaig desitjar tots els ànims i vaig plegar.
Molt trist per com va anar, ja penso en la propera.
Felicitats a tots els finishers.
Marc Castanyer
I’d must look at with you right here. That is not something I normally do! I get enjoyment in studying a publish which will make individuals feel. Moreover, many thanks for permitting me to comment!